Hem publicat l’article “El despoblament rural, una qüestió de joventut” al setmanari El temps en l’edició del 25 de juny. Un escrit d’Artur Aparici, del Fòrum de la Nova Ruralitat.

El despoblament rural, una qüestió de joventut

Cal dir que en aquest cúmul de notícies mediàtiques sobre el despoblament rural, que hi ha hagut i encara està havent-hi, s’han dit i s’han escrit tantes afirmacions sense fonament o incorrectes, que l’audiència deu haver acumulat un bon batibull i a hores d’ara es trobarà a mitjan camí entre el desconcert i l’embolic.

Per començar, és fals dir que el despoblament és una característica pròpia de la ruralitat. No és un fenomen inherent a la ruralitat, ni és una malaltia congènita, però a força de repetir-ho ens ho podem acabar creient. Posem per exemple que durant un nombre d’anys indeterminat es privara la ciutat de València d’un transport públic eficient (avió, tren, metro, taxis, autobusos), que se la deixara sense bona cobertura telefònica, de telecomunicació ràpida, i que passara a tindre l’hospital més pròxim i les oficines de l’administració pública a 70 o a 100 km de distància, i a més a més, deixara de disposar dels serveis bancaris bàsics, etc., … Si València o qualsevol gran ciutat tinguera de sobte totes aquestes carències, no per això es convertiria en un poble rural. Molt probablement perdria població rapidíssimament i segurament moltes joves emigrarien per a viure en unes altres ciutats més competitives, però no per això seria un poble rural. I a l’inrevés, qualsevol poble valencià continuarà sent rural per més que aconseguim que dispose de tots aquests recursos i serveis tan necessaris com bàsics. Ruralitat no significa carència de drets bàsics, només vol dir poblacions menudes. Curiosament, hem vist informació difosa en alguns mitjans de comunicació on les poblacions resulten ser més rurals com major siga la quantitat de drets i recursos bàsics de què se’ls està privant.

La segona afirmació falsa però repetida sovint és que el despoblament no és un fenomen natural o neutre, i per tant, és imprevisible i no és reversible. En realitat, és un problema induït per un mal govern del territori. Té causes polítiques i conseqüentment hi ha institucions responsables. La ubicació i la distribució territorialment desigual de les infraestructures, les dotacions i els serveis, ha estat la causa que explica que l’activitat econòmica i les densitats demogràfiques es despleguen d’una manera tan desequilibrada. Com diu el moviment de l’Espanya Buidada, “l’Espanya Buida és l’altra cara resultant de l’Espanya Radial”.

A les terres de Castelló, per exemple, si s’haguera fet passar el traçat de l’AP7 per la zona central de la província, a hores d’ara a penes hi hauria despoblament, l’activitat econòmica estaria territorialment més i millor distribuïda, i a més a més, probablement el model turístic litoral seria de major qualitat així com, també, el turisme de les zones de muntanya. Encara ara, amb unes desigualtats territorials tan cridaneres, es continua sense fer una avaluació de l’impacte territorial, prèviament a decidir la ubicació d’importants infraestructures i dotacions. Penseu per exemple en una inversió i un servei tan important com el nou Hospital de la Fe. No s’ha fet una avaluació d’impacte territorial per a decidir la seua ubicació.

En tercer lloc, no es tracta en absolut, com sovint s’insinua, d’un conflicte entre medi rural i medi urbà i menys encara en una oposició entre rurals i urbans, que no existeix. Es tracta, en canvi, de l‘efecte persistent d’una gestió desigual del territori que priva als pobladors de les zones menystingudes d’importants drets de ciutadania, que en una situació complexa i de perspectives incertes com l’actual, els fa molt més difícil poder construir el seu futur des dels pobles.

Les fortes desigualtats territorials no fan que el país siga millor, ans al contrari, un espai territorial equitativament gestionat és garantia d’una major prosperitat. Ocupacionalment no hi ha cap raó per pensar que la ruralitat ha de ser únicament agricultura, ramaderia i turisme. Qualsevol activitat professional i industrial són també possibles. Però la diversificació d’activitats del rural valencià s’estén més tímidament del que podria i caldria, a causa de la posició desigual en què es troba. La joventut valenciana i molt especialment les persones joves, formades i qualificades, han de poder escollir fer la seua vida en un medi urbà o en un rural, conscients que representen estils de vida diferents. Però perquè això siga realment factible, ha d’haver-hi unes condicions de vida equivalents en tot el territori valencià. Diferents sí, però no desiguals.

Poble menut no significa poble despoblat. De fet hi ha pobles amb pocs habitants que gaudeixen d’una excel·lent salut demogràfica i apunten un futur ben interessant. El buidatge quantitativament important de molts pobles de l’interior no ha succeït ara de cop i volta. Es va produir bàsicament amb l’èxode rural dels anys 60, 70 i 80, i va consistir en una forta transferència de població activa dels pobles a les ciutats, que aleshores s’estaven industrialitzant i urbanitzant.

És a dir, el buidatge d’aquelles generacions va produir les actuals poblacions amb piràmides d’edat tan envellides. De fet, si ara es produïra un flux de residents joves de les ciutats cap als pobles, aquest hauria de ser molt intens durant algun temps per a poder aturar el saldo poblacional negatiu. Cal saber que per a frenar, compensar o reconduir, aquests brutals desequilibris demogràfics calia haver desplegat les polítiques adients fa 60, 50 i 40 anys. Però es va fer el contrari, durant aquelles dècades l’èxode es va afavorir i esperonar activament des de les administracions de l’Estat sense cap mena de política compensatòria.

La veritat del despoblament i les polítiques que cal fer.
A hores d’ara, el problema del despoblament se centra en la pèrdua de joves als pobles menuts. Com dèiem en el titular, el despoblament és una qüestió de joves. Cal dir que aquest fenomen de l’emigració juvenil està ocorrent anàlogament a les ciutats del litoral, com ara Castelló de la Plana i en quantitats considerablement superiors. Però l’impacte d’aquesta pèrdua en les ciutats és significativament menor al que produeix en uns pobles rurals amb piràmides d’edat envellides a causa de l’èxode rural dels 60.

La situació actual és que una part de la joventut, especialment aquella que ha adquirit un major nivell d’instrucció, abandona els pobles o no retorna per a desenvolupar el seu projecte professional al poble quan ha acabat els seus estudis, les xiques en major mesura. Mentre que per a recuperar un cert equilibri demogràfic, els pobles menuts necessiten incorporar joventut, en l’actual període històric de capitalisme neoliberal la inserció social i professional de la joventut i la seua transició a la vida adulta està sent força complicada per tot arreu. Tanmateix, la posició desigual en infraestructures, recursos i normatives, a la que s’ha abocat a algunes zones rurals, afegeix dificultat a la joventut que habita o podria habitar aquests espais. A més a més, el territori valencià continua sent governat d’una manera tan desigual, que a hores d’ara els projectes exitosos al rural només poden constituir excepcions.

Prèviament a què les persones i els col·lectius s’arrisquen a posar en marxa les seues iniciatives empresarials en el rural, a comprometre els estalvis o a posar en risc les seues professions, és imprescindible que es restituïsca una mínima igualtat de condicions dins del conjunt del territori valencià. Cal que les persones puguen triar realment entre desenvolupar les seues professions al medi rural o a l’urbà. I sols es podrà triar quan les condicions dels territoris i per tant, els drets de les persones siguen equiparables.

Per a canviar de debò cal:

a) Una primera fase de reconeixement de responsabilitats institucionals i de compromís. S’ha de produir l’anunci públic per part de la Generalitat i de la Diputació de la seua decisió ferma de posar fi a les polítiques que apliquen i que han produït i produeixen despoblament en parts importants del territori valencià. És imperatiu que aquestes institucions es pregunten de debò com s’haurien de comportar per a no provocar despoblament i que tracten d’imaginar com podria ser una gestió equitativa del territori. De la mateixa manera, la població ha de saber que una altra manera de gestionar el territori és possible i necessària.

b) Una segona fase d’inflexió, de final de la vella forma desigual de govern i d’iniciació en un nou govern equitatiu. Comença amb l’anunci i l’exposició pública d’un pla de desplegament de serveis, infraestructures i dotacions, adaptat a les necessitats i elaborat de forma coparticipada amb les poblacions afectades (carreteres i equipaments educatius i sanitaris per descomptat, també dotacions de personal amb segell distintiu ajustat al mapa territorial, transport públic sota demanda abans d’un any d’aquesta data, telecomunicacions amples i ràpides a tots els pobles abans d’un any des d’avui, així com els serveis bancaris bàsics, …). Es promulgarà un pla d’accions compensatòries i d’adequacions normatives, en el terreny fiscal i en tots els àmbits que depenen de les administracions -entre d’altres, una finestreta única realment efectiva sense desplaçament del municipi propi per a tota la ciutadania rural-. És previsible que en aquest període encara no hi haja canvis econòmics significatius, ni creació d’ocupació, ni fluxos migratoris de joves cap als pobles, ni creació d’empreses. És raonable pensar que la inèrcia del passat perdure durant un temps. Abans d’assolir riscos econòmics, professionals i vitals, les persones voldran tenir una certa garantia que de debò podran competir i que els seus projectes socioeconòmics seran viables perquè operaran en igualtat de condicions a la resta del territori.

c) I una tercera fase de rellançament, en què tant l’Administració com la ciutadania assumeixen la nova situació i es comprometen econòmicament i social, en la construcció d’un nou futur rural demogràficament ponderat. Però aquest serà també un període d’expectació i d’acumulació d’il·lusions i d’esperança en una Nova Ruralitat equitativa imminent. Mentrestant, molta gent jove o bé adulta, tant s’hi val, començarà a mirar-se les ciutats d’una manera diferent. Si, passat un temps prudencial no massa llarg, la població rural veu que aquestes condicions que enumeràvem adés comencen a complir-se realment, aleshores el clima canviarà favorablement.

Al respecte val a dir, que sent totes aquestes condicions molt i molt importants, potser la disponibilitat d’una telecomunicació ràpida i ampla, el transport públic baix demanda, el segell territorial d’ocupació i els serveis bancaris, siguen les més vistoses i les que farien més creïble que s’avança de debò cap a una gestió territorial equitativa. Feta i completada aquesta transició, la resposta del rural i la transferència de població jove qualificada del medi urbà al rural no tardarà a produir-se.

Cal pensar tanmateix, que l’espai urbà continuarà sent el principal mercat dels pobles rurals, però no únicament en producció primària, agrària, ramadera i silvícola o forestal, també en serveis professionals tècnics, jurídics, d’enginyeria, arquitectura, creació cultural… (gabinets amb seu rural però amb punts d’atenció a les ciutats, bé siguen presencials, virtuals o ambdós). També ho serà en serveis socials i d’atenció a les persones, especialment a les persones majors. I per què no, en qualsevol especialitat de disseny, en producció artesanal i transformació de productes, … I continuarà sent-ho, però en molt millors condicions que ara en serveis turístics, esportius i culturals.

Convé subratllar tanmateix, que no es pot aplegar a la fase B, d’inflexió, sense haver-se produït satisfactòriament la primera fase. L’Administració ha de reconèixer i comprendre en profunditat la manera com ha produït i com està intensificant el despoblament i ho ha de fer públicament. Ha de comprendre com ho fa en cadascuna de les seues polítiques i de les seues maneres de fer quotidianes, si vol ser capaç de canviar-les. Si l’Administració no ho reconeix i no ho explica públicament, tampoc la ciutadania ho podrà comprendre i actuar en conseqüència. Després d’aquests darrers 60 anys de despoblament, el trànsit a un govern equitatiu del territori és tan difícil de creure, que la població rural i especialment els joves, voldran veure amb fets que realment s’avança en el canvi i que es comencen a garantir els drets de ciutadania també a les poblacions rurals.

Reconèixer el dret de ciutadania dels territoris rurals és just el contrari de donar-los un tracte de favor. És deixar d’aplicar una discriminació negativa. És restablir un tracte igual on ara és desigual.

Signatura: Artur Aparici i Fòrum de la Nova Ruralitat.