Pedro Fresco
Barlin Libros 2020
Convé recalcar, d’inici, que l’autor, Pedro Fresco, és llicenciat en química per la UV i actualment exerceix com a Director General de Transició Ecològica a la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica. I convé perquè el llibre té com a subtítol una frase –cómo la transición energética cambiará el mundo– que em va atraure d’entrada per veure com aquesta transició energètica canviaria aquest món en relació a l’espai que ocupo i en el qual faig la vida, el rural. A més, tenint en compte que l’autor és un Director General de la Conselleria que, segons diu al seu nom, se’n cuida del desenvolupament rural, les expectatives eren altes.
El llibre comença fent un recorregut sobre la importància històrica de l’energia en el decurs de la humanitat i com el seu control ha condicionat el camí i les possibilitats de desenvolupament d’aquesta última. En arribar al segle XXI i després de posar de manifest la impossibilitat de seguir amb la dependència dels recursos fòssils, Fresco fa un al·legat en favor de les renovables, eòlica i fotovoltaica essencialment. Fia la transició energètica al desplegament massiu d’aquestes energies i malgrat que deixa clar que actualment hi ha certs inconvenients tècnics per al seu desenvolupament, tanca la qüestió amb la creença que en un futur no gaire llunyà la tecnologia donarà resposta satisfactòria a aquests petits entrebancs. Aquesta fe cega en la tecnologia -que Jorge Riechmann ha vingut a definir com a tecnolatria[1]– és molt habitual trobar-la com a resposta en aquells debats on es planteja la dependència que tenen les renovables respecte de certs recursos materials i, davant la impossibilitat de trobar arguments verificables amb dades que els recolzen, l’interlocutor o fia al futur. És a dir, quan els arguments de la raó acaben, apareix la fe. Puc acceptar aquesta actitud en algú que no tinga accés a fonts documentades, però ja em disculpareu, no en qui ostenta un càrrec com el que ocupa el senyor Pedro Fresco.
En una altre capítol del llibre s’hi refereix als recursos materials necessaris per a fer aquesta transició energètica i em sorprèn que tot i donar nombroses dades numèriques no n’hi haja cap de referenciada a la font bibliogràfica que la sustenta. Òbviament sí que hi ha una bibliografia al final del llibre, però he trobat a faltar la referenciació interna per tal de poder contrastar algunes dades. Bàsicament perquè no s’ajusten a les que tinc documentades per altres fonts com ara les proporcionades per Alícia i Antonio Valero. La visió de Fresco és que hi ha molts recursos per descobrir i que, malgrat que no se’n té notícia encara, segur que es descobriran en un futur proper. La fe un altre cop.
En una línia semblant es manifesta respecte la implantació de l’energia eòlica i fotovoltaica, xifrant en un 60-70% el topall d’energia elèctrica respecte el total que aquestes energies poden subministrar. Caldria apuntar en aquest punt, i no es fa, que l’energia elèctrica no arriba a ser el 50% de l’energia primària que consumim. Tanmateix, estudis del Grup d’Energia, Economia i Dinàmica de Sistemes (GEEDS de la Universitat de Valladolid han marcat un màxim de producció eòlica, a escala mundial, del 6% de l’energia primària i d’un 25% per a la fotovoltaica. És a dir, que la transició energètica a les renovables només podria cobrir, en els millors dels casos i sense tenir en compte les limitacions per culpa dels recursos materials, a un 31% de les necessitats. Sobta que un Director General de Transició Ecològica obviï aquest petit detall.
Sorprèn per una altra banda l’aposta pel sobredimensionament de les renovables per damunt de les necessitats reals quan al primer capítol del llibre, en parlar de l’evolució de la producció d’energia al llarg dels dos darrers segles, l’autor recalca el fet que cada vegada que ha aparegut una nova font d’energia no s’ha produït una disminució de la producció de les ja existents. Ben al contrari, cada nova energia no ha fet més que afegir-se a les ja existents fent així pujar el consum energètic total. És cert que la població mundial ha anat creixent i en conseqüència també ho ha fet la demanda energètica, però no podem passar per alt que els estils de vida també ho han fet i la percepció que tenim de disponibilitat total d’energia hi contribueix de forma significativa. Per tant, cal concloure que sobredimensionar no farà més que augmentar la demanda. La transició energètica si, a més, pretén ser ecològica hauria de tenir com a objectiu la reducció en el consum d’energia i, per tant, també en la producció.
La transició a la mobilitat elèctrica ocupa una altra part del llibre i, a banda de reiterar la fe en la millora de la tecnologia i la disponibilitat de materials, crida l’atenció que en tot moment s’hi refereix a la mobilitat urbana o interurbana. No hi ha ni una sola referència als problemes als que s’hi veurà abocada la mobilitat a la ruralitat. És com si el rural no existís.
Bé, no del tot. Per ser honestos sí que hi ha una referència a la ruralitat, però amb una mirada extractivista. L’autor destaca la idoneïtat del rural per a la instal·lació de centrals eòliques i fotovoltaiques per la gran demanda de terreny que impliquen i els baixos costos d’aquest terreny al rural. Com a contrapartida fa valer l’argument de la creació de llocs de treball, apareix una vegada més un discurs que investigadors com Sergi Saladié han tombat un cop i una altre. Crida l’atenció, però, que al mateix text es reconeix que si bé durant la construcció de les centrals hi ha un boom d’activitat econòmica a les àrees afectades, després la bombolla es punxa. Car són pocs els llocs de treball necessaris per al manteniment dels equipaments.
Finalment hi ha una defensa de l’economia circular que sorprèn en mans d’algú que té conceptes bàsics de termodinàmica com és el cas de l’autor. S’obvia al text que la reutilització i/o reciclatge de materials comporta de forma inevitable una pèrdua d’aquests materials i que cada vegada cal més energia per repetir el procés. Cada cicle necessita de més despesa energètica per recuperar menys material. Això, clarament, és un procés que no pot ser venut com a sostenible a llarg termini. En definitiva, un llibre que busca justificar la transició energètica cap a les renovables emmirallant-se en el Green New Deal i la voluntat de perpetuar un sistema econòmic que es veu greument amenaçat pel final de la disponibilitat d’energia fòssil barata. No és d’estranyar, doncs, que les polítiques del Govern vagen en aquesta línia.
Jordi Marín i Monfort
Febrer de 2022
[1] Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros. Sobre transiciones ecosociales, colapsos y la imposibilidad de lo necesario. MRA Ediciones 2019.