Els pobles rurals valencians del segle XXI alberguen una població summament heterogènia, tant socialment, amb estructures socials diverses i complexes; com laboralment, si reparem en què la població activa agrària és força minoritària, contràriament al que passava a l’antiga ruralitat; com ideològicament, atès que hi trobem totes les ideologies existents a la resta de la societat, inclosos els corrents ideològics més innovadors o avantguardistes; com culturalment, si ens adonem que les identitats culturals són tan diverses com als espais urbans.

La població rural actual és tant itinerant com la urbana. Es desplaça constantment, bé siga per motius comercials, laborals, d’estudis, d’oci i esbargiment, … La residència és sovint provisional o fins i tot pendular, els caps de setmana a un lloc i durant la setmana a un altre, quan no es desplacen quotidianament. Així doncs, actualment, etiquetar les persones com a rurals ens condueix sovint a greus equivocacions, sobretot si ens fa pensar en tipus o categories de gent diferent. Fer servir l’etiqueta rural o urbà per distingir els estudiants universitaris, per exemple, generarà una classificació que no ens portarà gaire lluny. A diferència de l’antiga ruralitat, són els hàbitats que es diferencien i no pas les persones que hi viuen.

Viure en un espai rural continua sent diferent de viure en una ciutat

En conseqüència, tot i que la vida i les expectatives quotidianes de les persones ultrapassa permanentment l’àmbit local i el seu horitzó existencial ha esdevingut supralocal, viure en un espai rural continua sent diferent de viure en una ciutat, la menor grandària de l’hàbitat imposa un seguit de pautes de comportament pròpies d’un entorn considerablement menys anònim, la qual cosa condiciona la interacció social i les relacions socials entre els veïns.

No anem a estendre’ns més, ara i ací, en la descripció de la nova ruralitat, la qual no deixa de comportar-se com una tossuda realitat, de manera que cada dia que passa s’imposa més i més sobre aquella imatge dual que dividia el món en urbà i rural com si es tractara de mons oposats i divergents. Una imatge dual del territori que durant dècades s’ha construït des de les ciutats. Però el flux quotidià de mercaderies, persones, capitals, energies, objectes, informacions, …, entre els municipis que conformen els territoris és tan palès, tan innegable i tan potent, que la vella imatge urbana de la vella ruralitat es descobreix obsoleta i falsa a cada moment, deixant alhora obsoletes aquelles persones que segueixen utilitzant aquesta imatge desfasada per a veure el territori des de la perspectiva d’aquella enganyosa ideologia, pejorativament estigmatitzadora de la ruralitat.

Tal com les ciutats, a hores d’ara els pobles tenen el repte de fer-se socialment sostenibles. De seguir constituint-se en espais de benestar social, amb serveis públics suficients i de qualitat per als seus habitants. Conscients, a més a més, que si s’ho proposen, poden assolir una qualitat democràtica notablement superior, sovint, que les ciutats de major grandària. I que poden per tant, resultar molt i molt atractives per aquelles parelles joves que desitgen dur a terme en un poble rural el seu projecte vital.

Tal com les ciutats, a hores d’ara els pobles tenen el repte de fer-se socialment sostenibles.

Amb unes bones infraestructures de transport i telecomunicació els municipis rurals són tan idonis com qualsevol ciutat per a desenvolupar les activitats professionals, empresarials i en general econòmiques, que es vulguen portar a terme. Urgeix doncs, trencar amb el prejudici, encara massa estès, que hi ha activitats econòmiques les quals, per la seua naturalesa tecnològica o per alguna altra raó, només poden funcionar adequadament si es fan a una ciutat. Trencar amb l’hàbit i amb l’obstinació en veure només els avantatges de la ciutat i no els inconvenients, mentre la possibilitat de dur endavant un projecte professional o empresarial en un poble, sovint ni tan sols es considera. Superar aquest prejudici és la tasca central que els pobles valencians i les nostres institucions tenim pendent. Però com dèiem fa un moment, es tracta senzillament d’un prejudici, d’una creença preconcebuda sense base certa que mai no aplega a contrastar-se amb la realitat. Una falsa percepció socialment i històricament construïda que, per tant, està a l’abast dels agents socials poder-la canviar, substituint-la per una altra imatge més acord amb la nova realitat rural.

Amb aquestes jornades de treball que, potser pel seu simbolisme, celebrem ben a la vora de la via Augusta que ens comunicava amb Roma, pretenem encetar un camí que tots plegats hauríem de recórrer, per llevar-li portes al camp, llevar-li els entrebancs mentals i ideològics que tant refrenen i constrenyent les legítimes aspiracions de desenvolupament dels espais rurals.