Conclusions de les VI Jornades d’afirmació de la Nova Ruralitat elaborades per Luís del Romero Renau (Recartografías)
Introducció
Les sisenes jornades de la nova ruralitat celebrades a Benlloc els passats dies 30 de setembre i 1 d’octubre van tindre com a temàtica destacada la sobirania alimentària i els problemes que envolten a l’activitat agrícola i ramadera, en especial al País Valencià i Catalunya. Les línies que segueixen no tenen com a objectiu fer un resum de cadascuna de les intervencions, que van versar sobre temes tan variats com l’impacte del model de política energètica a les àrees rurals, teories del decreixement, el problema dels costos de producció al sector de la producció làctia o les qüestions relacionades amb la fertilitat del sòl entre d’altres. Més bé el que es pretén és sintetitzar en cinc grans idees o temàtiques les principals aportacions i debats que van tindre lloc durant aquestes jornades. Més que d’autors/es concrets es parlarà de les principals idees que van sorgir a partir de les diferents taules rodones, amb alguna aportació de collita pròpia de l’autor
1 Per què diuen despoblació quan volen dir desterritorialització?
Ni el País Valencià ni la península Ibèrica han estat històricament territoris densament poblats. Aquest és un primer tret demogràfic rellevant que distingeix l’Estat espanyol de la resta de països del voltant, tant d’Europa com del nord d’Àfrica. Una segona qüestió fonamental a destacar és que efectivament hi ha hagut un secular procés de despoblació, especialment intens durant les dècades dels 60 i 70 del segle XX, a bona part de les àrees rurals peninsulars. Aquest procés, lluny d’acabar-se, continua hui en dia vigent en el medi rural, en aquest cas més per dinàmica natural (alta mortalitat fruït de l’envelliment de la població), que per saldos migratoris negatius. En efecte, es tracta en molts territoris d’un procés inacabat sobre el qual a anys recents s’ha centrat tota l’atenció política i mediàtica.
Ara bé, hi ha un problema encara major que no ha rebut tanta atenció, que és el de la desterritorialització. Els territoris rurals han passat històricament d’una explotació més o menys intensa del medi natural que l’envoltava, generant no pocs problemes d’exhauriment de recursos, a un abandonament quasi total d’activitats tradicionals com l’agricultura de secà, la ramaderia extensiva o els aprofitaments forestals. Hui en dia nombrosos municipis rurals han perdut molta població, però encara més superfície agrària, pastures o aprofitaments tradicionals. En efecte, un dels canvis socials més rellevants als darrers anys ha estat l’heterogeneïtzació econòmica i social, de forma que a banda d’activitats primàries, s’han desenvolupat altres activitats com el turisme, la cura de persones majors, l’artesania o el teletreball que tenen una relació cap al territori com a element contemplatiu, més que com a espai productiu. Aquest és el punt crític quan a més es parla cada volta més de la relació entre abandonament del medi rural i la proliferació de grans incendis forestals en un context de canvi climàtic.
Hui en dia no només és la despoblació una preocupació fonamental per al futur del medi rural, sinó també el procés paral·lel de desagrarització i abandonament quasi total d’una natura que porta mil·lennis sent gestionada per a bé o per a mal per l’ésser humà. La situació actual és la d’un profund desequilibri entre una “Espanya buidada” com a projecte polític liberal de construcció de l’Estat-nació espanyol, front a una “Espanya plena” de les grans ciutats i metròpolis a on s’ubica el capitalisme triomfant de l’economia de serveis i digital. Es tracta de dues cares d’una mateixa moneda front a la qual cabria preguntar-se, tal i com reflexionava Gustavo Duch en una de les seues intervencions, si l’objectiu deuria ser repoblar quant abans aquesta Espanya buidada, o més bé començar a pensar en buidar les ciutats.
Siga quina siga l’estratègia a seguir per a revertir en la mesura del possible aquest doble procés de despoblació, però sobretot de desterritorialització, la idea bàsica que es va defendre al llarg de totes les jornades és la necessitat de construir una nova ruralitat des de baix i des del medi rural, ja que tal i com reça un dels lemes fonamentals del moviment cap a una nova ruralitat: “tota ruralitat que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
2 La despoblació com a oportunitat de negoci
Una altra idea que va ser molt debatuda durant aquestes jornades és el paper que històricament ha adoptat l’Espanya buidada com a “pati de darrere” en el qual ubicar activitats NIMBY, necessàries per al funcionament de la societat, però que ningú vol tindre a prop de sa casa. És especialment polèmic el cas de l’actual onada de projectes d’energies renovables a àrees rurals generalment llunyanes de les principals àrees de consum com són les ciutats. La intervenció de Sergi Saladié va deixar clar que el benefici en termes de generació d’ocupació i fins i tot econòmic en les poblacions que han acollit aquest tipus d’instal·lacions ha sigut residual, mentre que al menys en el cas de la comarca catalana de la Terra Alta, no només no ha beneficiat en res als seus municipis en termes d’atracció de nova població, sinó que ha sigut fins i tot contraproduent. Hui en dia molts ajuntaments continuen mostrant-se a favor d’aquest tipus de projectes per la possibilitat d’augmentar els seus pressupostos municipals amb el quals poder prestar serveis bàsics al municipi, sense voler denunciar la penosa situació econòmica dels municipis rurals.
No obstant això, segons explica Saladié, el context ha canviat, donat què molts altres ajuntaments s’oposen a aquest tipus de projectes pels enormes impactes que impliquen sobre la fauna, el paisatge, i activitats com la caça i el turisme. Front al model de grans projectes d’energies renovables que reben ajudes públiques directes malgrat que són gestionades per l’oligopoli energètic, existeixen models molt més sostenibles de desplegament ordenat de les energies renovables, com és el cas de les cooperatives energètiques i la generació distribuïda, que continuen ser opcions testimonials a tot l’Estat espanyol.
3 Agricultures i ramaderies sostenibles en temps de col·lapse
El tema central d’aquestes jornades va ser però, la situació de crisi profunda del sector agrari i ramader tradicional arran de tot l’estat. Es va recordar que ja abans de la pandèmia va haver una sèrie de mobilitzacions històriques d’agricultors/es i ramaders/es per la pressió insostenible que exercien les grans cadenes distribuïdores per a baixar els preus de producció, la qual cosa obligava a molts sectors a produir per davall de cost. Després de mesos de mobilitzacions es va anunciar la famosa llei de la cadena alimentària que suposadament obligaria a pagar un preu just al productors, però que segons es va denunciar en diferents ocasions al llarg de les jornades, mai s’ha aplicat.
A aquest context de crisi s’afegeix la guerra en Ucraïna que ha suposat un important encariment dels insums, especialment dels combustibles i dels pinsos per a la ramaderia. Inma Puigcorbé alertava que fa temps que els ramaders de llet produeixen sota cost i davant d’aquesta situació podria començar a haver problemes de desabastiment de llet i derivats a partir de l’hivern. El problema de fons del sector ramader, és que es tracta d’una activitat completament deslocalitzada del territori, ja que depèn completament de la importació de pinsos i de combustible. I no acaben ací els problemes per al sector primari, ja que l’actual escenari de canvi climàtic amb un augment continuat de les temperatures i una major torrencialitat i concentració de pluges, afegiran més dificultats si caben a la producció d’aliments.
Els debats desenvolupats per a abordar aquesta situació de crisi profunda passen per posar de nou sobre la taula la necessitat d’un canvi profund en el sector només possible amb un canvi en el model de consum d’aliments cap a dietes menys càrnies i de consum de proximitat. Algunes de les conclusions d’aquestes jornades van ser la necessitat d’encetar una transició agroecològica cap a una agricultura compromesa amb la biodiversitat conreada, amb una nova pagesia que treballara productes de temporada, canals curts de distribució, producció social i ambientalment conscient i que recuperés l’ample ventall de coneixements camperols que hui en dia s’estan perdent. En definitiva, una de les opcions de futur de l’Espanya buidada consisteix en recamperolitzar el territori amb nous xicotets productors/es.
4 Decréixer en positiu
Un altre dels debats més destacats durant aquestes jornades va ser la qüestió del decreixement. Segons Manuel Casal, el decreixement és la única opció viable per a la supervivència de la humanitat en l’actual context de col·lapse. Segons aquest i altres autors/es del moviment pel decreixement, no es deuria contemplar aquesta opció com un retorn a una vida de limitacions i a un ascetisme extrem, sinó més bé com un “retorn a la casa dels avis”, a una vida més conscient i rica en relacions socials de proximitat, amb un menor consum de materials i una alimentació basada de nou en productes propers i de temporada.
No obstant, és ben palès que el concepte de decreixement no gaudeix en l’actualitat d’una gran acceptació social més enllà dels cercles acadèmics i que com a concepte pot resultar poc atractiu, en tant en quant el creixement és un procés biològicament desitjable. Un dels aspectes en els qual cal incidir en qualsevol discussió sobre decreixement és la creació d’una fulla de ruta cap al decreixement, però que siga conscient de les desigualtats de classe i econòmiques entre països rics i pobres i territoris rurals i urbans. Tal i com es va destacar a la discussió, a hores d’ara seria utòpic plantejar un sector agrari i ramader que prescindira completament dels combustibles fòssils per a la producció d’aliments, de tal forma que qualsevol agenda de decreixement deuria afrontar la difícil decisió de quines activitats econòmiques contaminants són absolutament prescindibles i quines altres són necessàries, malgrat que depenen enormement del petroli.
5 La importància de la comunitat
Com a idea final d’aquestes jornades i que és un dels grans consensos del fòrum cap a una nova ruralitat, tota ruralitat que es vulga construir en positiu i amb opcions de futur en un temps de col·lapse ha de passar per un plantejament comunitari. La idea de l’emprenedor/a que es trasllada al medi rural a desenvolupar una activitat empresarial i lluita contra un i mil dificultats, no és el model a defensar per a una transició eco-social al medi rural. Si ens fixem en la història de les societats rurals, el recolzament mutu i la vida en comunitat ha estat i és encara fonamental a tot el món rural, per a la supervivència i reproducció social de les comunitats. Òbviament la vida en comunitat no és un model monolític ni harmònic sempre, ja que a sovint hi ha tot tipus de violències, en especial cap a les dones. No obstant això, més que possible és necessari començar a repoblar i reterritorialitzar el medi rural amb projectes de vida sostenibles, en comunitat, amb consciència social i natural i que estiguen completament deslligats dels ritmes frenètics de vida que caracteritza el model de consum capitalista.
Els tres mites fundadors de les societats capitalistes són la competició sense límits, el creixement infinit i la desconnexió de la natura. Després de més de dos segles de seguiment d’aquests axiomes, el món es troba en una situació de col·lapse incipient amb una crisi climàtica sense precedents que ja de manera inevitable comportarà una gran extinció d’espècies i una reubicació de població i activitats, donat què algunes àrees del planeta es tornaran pràcticament inhabitables. Davant d’aquesta situació, al llarg d’aquestes jornades es van plantejar diverses idees des de la teoria i la pràctica cap a una ruralitat viva, diversa, sostenible i agrobiodiversa, que és conscient dels conflictes i pressions que amenacen el seu futur, des de l’especulació de les renovables fins al problema de la agroindústria contaminant i dels preus de venda incompatibles amb el manteniment de les xicotetes explotacions. D’aquesta manera es tancava les sisenes jornades donant pas a la Novena Fira de la Biodiversitat cultivada del País Valencià.