Article de Xavier Ginés, Vicent Querol i Jordi Marín a la revista Mètode
La mirada científica s’ha centrat en la ruralitat interessada per les seues dimensions físiques, agràries, culturals o ambientals. Ha cercat en l’espai rural solucions a les necessitats urbanes, car és la ciutat l’espai de la ciència per antonomàsia. La pròpia definició que les ciències socials han fet d’allò rural té, en massa ocasions, una construcció associada a “allò que no és urbà” (García Bartolomé, 1991). La ciència moderna naix amb la revolució científica del segle XVII, justament en un període històric que reclama solucions tècniques per al naixent sistema industrial que, un segle després, faria la seua pròpia revolució. El seu desenvolupament és esperonat per una floreixent classe burgesa que abandona el domini d’un Déu imprevisible en pro de la planificació productiva que faça possible garantir el rendiment de les seues inversions capitalistes. La ciència hi compleix amb un determinisme útil per a tenir una comprensió certa de les lleis fonamentals de la natura, de la composició dels materials i de les seues propietats, així com dels éssers vius que seran d’utilitat per a reproduir la pròpia espècie humana. El camp és el proveïdor de totes dues necessitats: de matèries primeres i també d’aliments i això donaria lloc als primers estudis agraris per part d’uns acadèmics il·lustrats que encetarien el primer intent de reforma agrària a la segona meitat del XVIII, imbuïts per un cert esperit fisiòcrata (Anés, 1996). A mesura que el camp assumeix tècniques de producció pròpiament industrials, va abandonant una multitud d’activitats especialitzant-se en la seua funció agrària (Saraceno, 1990). De resultes incrementará també el seu rol com a reservori de mà d’obra. Un contingent que abandona el camp expulsat i, al mateix temps, atret per la demanda de mà d’obra de la indústria urbana.
Podeu llegir l’article complet adquirint la revista Mètode: https://metode.cat/revista/crisi-climatica