Juan Luís Anglés //
Fent un balanç i anàlisi de la situació general d’Espanya, veiem que: encara no ens hem recuperat de la crisi financera del 2008; el nostre deute està molt per damunt de la nostra capacitat productiva; i que, el turisme, la construcció i les factories d’automoció que són tres dels nostres majors motors econòmics, assenyalen per raons diverses, unes pèssimes previsions econòmiques. Segons els relator de l’ONU, P. Alston abans de la pandèmia una de cada quatre persones estava en risc de pobresa i exclusió social, i més de la meitat de la població tenia dificultats per aplegar a fi de mes. Els desnonaments no han parat de créixer, tenim el doble de desocupació que la mitjana europea i un de cada tres joves no treballa. Qualsevol govern, per molt bona voluntat que hi pose, té poca probabilitat de poder millorar aquesta situació de desequilibris pressupostaris. I, menys, tenint en compte que, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) fet en desembre “La classe política marca récord como segundo problema de España”.
Spain is diferent… A més de ser qualificats com un dels estats més corruptes del món (només cal veure el desprestigi de la justícia espanyola a escala mundial o, també, la consideració dels mitjans de comunicació com els menys fiables) encara ens pesa l’arrelament franquista, on l’oligarquia de l’Estat manté actives xarxes de poder que “legalitzen” la corrupció, produint desconfiança de gran part de la ciutadania en vers tota classe d’institucions oficials per la seua connivència amb la manera de com ens roben el país sencer.
Tenim un Estat vorejant la fallida, i la Unió Europea amb poques ganes de finançar-nos o rescatar-nos, d’una altra manera que no siga retallant i practicant l’austericidi a tota la població espanyola. Pareix ser que, una vegada més, els bancs i les grans empreses sortiran guanyant, i la resta… a patir!
La crisis sanitària, només és l’avantsala, d’una propera tamborinada més gran com és una crisis econòmica accentuada per una crisis energètica; però… i què farem amb la mare de totes les crisis…? la climàtica…? que ho deixarem per a més avant? Perquè els seus efectes i conseqüències ja fa “dies” que es fan de notar, i les prediccions nefastes de fa cinquanta anys (entre les que apuntaven també plagues i pandèmies) ja s’estan complint; com, qui i quan ho emprendrem?
La magnitud d’un futur insegur és tal, que requereix d’una acció directa per part de la ciutadania, així com redissenyar de forma urgent un nou paradigma de la vida social i econòmica.
Ens cal canviar d’actitud; no podem aspirar només a sobreviure, o creuar-nos de braços esperant a que les coses vinguen i ens les facen per anar sobrevivint. En un futur pròxim, només viurem si som capaços de marcar el nostre destí i decidir com volem viure. Apoderar-nos com a ciutadans per reforçar la democràcia, on la sobirania resideix en la gent i no en els partits polítics. No podem seguir acceptant governs que prioritzen el benefici i el poder de l’economia per damunt de la vida de les persones; acceptar això, és, rebentar la cohesió social i posar pals a les rodes per a constituir i assegurar el benestar d’una comunitat.
En moments, on ha esclatat el desordre, és precís: prendre decisions adaptades a les circumstàncies de cadascú; treballar en equip per a consensuar i garantir allò que és necessari, i cuidar l’afecte i el tracte amb els nostres conciutadans.
Construir i viure en comunitat ens reportarà un suport mutu, ens facilitarà l’adaptació als canvis severs d’un futur pròxim, ens donarà la força i cohesió necessària per a la supervivència i a decidir com volem que siga el nou sistema de vida… i no podem esperar, a que l’Estat o els polítics de torn ens solucionen el nostres problemes. Només des de la unió que promociona la comunitat es corregirà l’avarícia del mercat, l´especulació financera i la corrupció política.
D’ací que, des del Fòrum de la Nova Ruralitat, reivindiquem, des de el primer dia, la iniciativa d’una nova ruralitat, capaç d’articular un nou sistema de vida.
Una nova ruralitat que no gasta una mirada idíl·lica de l’àmbit rural, ni la mirada pessimista d’un lloc buit on no hi ha de res, sinó com un model de vida alternatiu al model de vida urbà, d’altes possibilitats socioeconòmiques, i que pot afavorir la millora de vida tant a la gent rural com a la urbana. La nova ruralitat, com una actitud i una nova manera de viure, on el sosteniment del medi ambient i el cuidar a les persones son factor fonamentals; i, on sentir-se comunitat, és imprescindible per a relacionar-se amb el veïnat practicant l’afecte i suport mutu.
Un nou sistema de vida: on els poders econòmics no condicionen el poder polític; on, tant l’Estat com els polítics, facen polítiques que garantisquen que les condicions dels territoris i els drets de les persones siguen equiparables. Un nou sistema de vida, on la iniciativa ciutadana i la participació en la vida política siga allò rutinari; on la cultura de l’aigua i la sobirania alimentària siguen objectius prioritaris; on la nova arquitectura financera global només puga ser ètica; on la mancança d’energia, es veja saldada per una política energètica de decreixement i de racionalització de recursos; on la ciutadania, conscienciada per els temps difícils que ens venen, siga capaç de superar les dificultats, creant xarxes comunitàries que gestionen la producció comarcal i distribució dels productes de proximitat aplicant una economia circular i del bé comú. Un nou sistema de vida, on el principi de solidaritat reestructure els valors d’un nou sistema socioeconòmic, i la generació d’excedents no es transformen en acumulació de més capital, sinó en inserció social que garantitze una vida digna per a tota la comunitat.
Com podem observar, cal redissenyar els nostres pensaments per a fer un canvi de paradigma social i econòmic, que, d’altra banda, gran part de la població ja n’és conscient i demanda la seua materialització.
Hi ha molt a fer, i el marge per a reaccionar és poc; és vital per a la supervivència de la vida de la gent donar solucions a que l´energia siga barata, sostenible i renovable; que qualsevol producció i el seu consum, en general, siga sempre net i no deixe residus; que l’alimentació només puga ser nutritiva i saludable; que la malaltia no puga ser mai un negoci; que les comunicacions i la mobilitat siguen suficients, eficients, i públiques…
La nova normalitat, només serà nova, si canviem les velles estructures!
Ha arribat el moment, on les institucions de l’Estat, la iniciativa empresarial i la ciutadania conscienciada han de treballar junts per a desenvolupar un nou sistema social i econòmic.
Si hem de endeutar-nos, almenys que pague la pena i es puga donar solucions a: la reducció dràstica d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, s’aposte per l’eficiència energètica, un decreixement de la producció i del consum que permeta l’equilibri entre les persones i la biodiversitat ecològica… i sobretot, que puguem restituir la comunitat en unes relacions humanes de qualitat.
I per a que tot això puga fer-se més fàcil, corregir les desigualtats territorials (rural-urbà) serà una prioritat i un primer pas. I com diem en el Fòrum… sols es podrà triar viure al medi rural o al urbà, quan les condicions dels territoris i els drets de les persones siguen equiparables. Revertir el despoblament facilitant el trasbals de gent al món rural, i invertir en el seu desenvolupament activant les seues potencialitats econòmiques, tal vegada siga el pas més encertat.
Tenim davant nostre un repte immens: fer possible la continuïtat de la vida humana en el planeta sense deixar a ningú enrere.
No podem seguir acceptant ni tanta ni més desigualtat, perquè de seguir vivint com fins ara, nosaltres mateixos ens estaríem convertint en el pitjor virus mortal de la humanitat.