Juan Luís Anglés Monroig//
Ha passat ja el primer mes i mig de confinament, i tenim perspectiva suficient per a fer alguna que altra reflexió i extraure’n conclusions.
Degut a la meua militància rural, una de les reflexions que més me xèrria, és quan me’n recorde de la xarradissa política que se menejava abans que ens ataqués per sorpresa la pandèmia del COVID-19, sobre les voluntats polítiques per millorar l’Espanya agroalimentària, rural i buidada de drets bàsics. Una Espanya rural de ciutadans de segona, farts de reclamar polítiques d’equilibri territorial als governants, que fins ara, han estat incapaços d’aportar solucions a les demandes i necessitats de les persones que vivim als pobles; una Espanya rural que defensa la ruralitat, com l’essència per a un millor sistema de vida tant de poble com de la ciutat.
Ara més que mai, és necessari meditar, analitzar i comptabilitzar totes eixes demandes fetes en l’àmbit rural durant tantes dècades; sospesar i atendre aquelles reivindicacions que pretenien trencar la tendència de despoblament i desprotecció del mon rural, així com la superpoblació del món urbà, ja que les dos tendències acaben provocant una pèrdua de qualitat de vida als dos àmbits.
Hem d’aprofitar l’hòstia física i moral (“shock”) que ens ha portat esta pandèmia per a reflexionar: de la fragilitat del nostre sistema de vida i com hauria de ser una nova organització social més segura per a tots i totes, de com una equitativa relació entre poble i la ciutat i, de passada, com volem que siguen les futures relacions entre les persones.
La primera reflexió que caldrà evidenciar és, com s’han decidit les mesures per a frenar la propagació del coronavirus; i és que, com sempre, qui fa les normatives gasta ulleres urbanites; de manera que qualsevol mandat sempre anirà pervertit per un accent urbano-centrista.
Quins han segut alguns dels resultats d’haver decretat amb una mirada urbano-centrista?
- Tancament dels mercats setmanals abastits principalment per productors locals. Suspenen els mercats agroalimentaris locals al aire lliure i forcen la compra en espais tancats i rebotits de gent com són els supermercats.
O l’Estat Espanyol… s’estima més… protegir les grans cadenes de distribució i la producció industrial, abans que protegir un sistema de producció més ecològic, de proximitat i a xicoteta escala?
- S’ha prohibit circular per l’horta i els hortets, que són terrenys de cultius que, tradicionalment, serveixen de recurs alimentari i d’esbarjo, i un lloc on, precisament, la gent no es toca de colzes ni està en perill de contaminar-se.
- S’ha prohibit circular per espais pràcticament desolats. Si 10 hab/km2 defineix el que és un desert demogràfic, tenim territoris com: les dos Castelles, Aragó i Catalunya que tenen densitats de <5 hab/km2, i territoris d’extrema despoblació com municipis del Alto Tajo en Guadalajara, o les serres orientals del Terol i de Soria, en densitats de població vora 1 hab/km2.
S’entén la dificultat que suposa ordenar la modulació d’un desconfinament parcial regulat de manera controlada d’un barri de ciutat, però resulta un tant absurd, el confinament de llocs, on és quasi impossible l’aglomeració de gent!
- “Els recursos sanitaris s’estan concentrant als municipis més grans i a les ciutats”; es queixava un metge de la Comarca dels Ports en un article de la Directa.cat (15.04.20) i afirmava també que, “des de fa molts anys, les polítiques es fan a les ciutats i per a les ciutats”…“prevalent el criteri poblacional sobre el territorial, cosa que provoca una concentració d’infraestructures i serveis a les ciutats i obviant els drets de la ciutadania del món rural”.
Es donarà el cas… que el que busca l’Estat… és acabar amb allò que queda d’eixes comunitats rurals… i centralitzar-ho tot a les grans ciutats i capçaleres comarcals?
D’ací que, en el Fòrum de la Nova Ruralitat, tenim molt clar que “Al País, dos marcs legislatius diferenciats”. Cal legislar de manera diferenciada per a les zones urbanes i per a la zona rural. Cadascun dels dos territoris són desiguals. Tant social com econòmica i demogràficament tenen característiques diverses i caldrà legislar segons les seues pròpies característiques i necessitats específiques.
La segona reflexió: i al fil dels drets de ciutadania del món rural, dir que, esta crisi del COVID-19 ha evidenciat una altra de les desigualtats entre poble i ciutat com és la desigualtat territorial en telecomunicacions.
Skype, Zoom, Jitsi Meet, a banda dels habituals Watssap, Twitter, Facebook…, són ferramentes de comunicació que, de sobte, prenen més protagonisme en el dia a dia per a mantindre la relació en els nostres amics i familiars, i fer més resolutiu i lleuger l’aïllament.
El teletreball, també apareix com l’oportunitat i la solució en l’àmbit laboral. Sempre i quan les condicions laborals i de connexió ho permeten. Aquest dies molts professionals del rural han hagut de teletreballar amb aquesta connectivitat deficient.
També, el món acadèmic es nuga les espardenyes, i fent-se càrrec del moment atípic i preveient que el curs presencial tal vegada ja no serà possible, mostra la seua capacitat d’esforç i adapta, a corre cuita, un model de docència telemàtic on l’alumnat pot continuar desenvolupant les tasques educatives.
Segons l’informe de banda ampla “España 2018” fet per la Secretaria de l’Estat per l’Avanç Digital, la cobertura de les xarxes de banda ampla de velocitat de connexió de menys de 100 Mbps era per a l’àmbit urbà de 80,7% i per a l’àmbit rural del 38,3%; i per a una velocitat menor de 30 Mbps, urbà 85,7% i rural 54,0%. L’escletxa digital entre rural i urbà dificulta el seguiment de les classes en línia, o la sanitat que cada vegada és més electrònica (receptes mèdiques, ordres de dispensació, seguiment mòbil…) o fer tràmits bancaris, qualsevol tràmit administratiu a les administracions públiques, o afavorir la emprenedoria i desenvolupament de qualsevol negoci o activitat professional, etc., esta, és una mostra més de la desigualtat territorial i d’injustícia social per als drets bàsics de ciutadania rural.
D’ací que el Fòrum de la Nova Ruralitat, tinga dins de les seues reivindicacions prioritàries, “un programa de telecomunicacions ràpides i efectives per a tothom… que dispose d´una xarxa bàsica i suficient de banda ampla i de telefonia mòbil, tant per l´activitat econòmica com la social, que aporte una major qualitat de vida, igualtat d’oportunitats, i que no discrimine a ningú per viure en un àmbit rural.”
La tercera reflexió. El COVID-19 quan arriba a Espanya, troba una societat estructuralment precària (molt desigual, amb falta d’accés al habitatge, molt endeutada, amb sous que no arriben a final de mes i amb dificultats per pagar el rebut de llum, lloguer, etc., amb un alt percentatge de desocupació, pobresa i exclusió, desprotecció a la família…). Ens troba, a més, amb un ventall de concurrents crisis que afecten directament a la nostra supervivència (crisi energètica, de canvi climàtic, crisi de pèrdua de biodiversitat, crisi econòmica, política i humanitària). Ens troba també amb una preocupant fragilitat econòmica i social a nivell mundial. Una situació pròxima al col·lapse, segons alguns analistes amb autoritat suficient per a poder afirmar-ho.
No vull desenvolupar massa esta reflexió perquè dóna per a molta literatura, però sí crec que hem de plantejar-nos quin ha de ser el posicionament de tota la ciutadania després del confinament; i l’equilibri territorial és una alternativa. Un desenvolupament sostenible de l’àmbit rural pot ser una font d’alternatives i possibilitats que milloraria la vida tant rural com urbana.
Després del COVID-19… Seguirem donant-li l’esquena als nostres ecosistemes extraient més recursos dels que poden regenerar-se? Seguirem contaminant i produint residus que el planeta no pot assumir? Seguirem en la mateixa dinàmica on prioritzem el sacrifici de les nostres vides per tal que l´economia creixca? Que l’Estat, els polítics i la televisió només servisquen als més poderosos? Seguirem desprestigiant els serveis públics? Seguirem normalitzant la desigualtat, la corrupció, la immoralitat de la justícia, la competitivitat, el patriarcat, el racisme, el colonialisme…?
O és moment d’apreciar els oficis que ens cuiden que, fins ara, eren poc visibles i poc valorats, però vitals en temps de crisi o sense ella…? O tornar a donar valor a tot tipus de família com a institució que dona solucions i és capaç de protegir-nos en moments de crisi…? O d’enaltir la cultura de l’assistència que atén a tots els col·lectius -majors, infants, dependents…-? O tal vegada ja ha arribat el moment de convertir en política pública l’organització comunitària, la construcció d’una nova realitat, la distribució de la riquesa o exigir el principi de suficiència…? O és moment de relocalitzar l’economia, on cada territori siga capaç de satisfer les necessitats més bàsiques de la seua comunitat de forma autosuficient, equitativa, col·laborativa i interrelacionant-se amb els territoris veïns…?
Estem en un moment de consciència que hem d’aprofitar. Avui, més que mai, podem constatar la fragilitat del nostre sistema i la vulnerabilitat de l’ésser humà; de com ens necessitem els uns als altres en temps de crisi i per estructurar una nova vida en comú. De la necessitat de crear sistemes adaptats a les noves circumstàncies. De posar en marxa iniciatives ciutadanes d´autoorganització local, principalment en l’àmbit de la política. De com constituir una manera nova de denunciar la forma de governar. De marcar una línia on quede ben clar que: la protecció de la gent està per davant de l’avarícia dels mercats, l’especulació financera i la corrupció política.
I on millor que en l’àmbit rural per a dur a terme una reconstrucció d’una nova societat més sostenible i adaptada a les circumstàncies immediates?
La ruralitat encara conserva al seu ADN: cuidar el medi ambient i als seus veïns; la austeritat como una virtut; la sobirania alimentaria com algo bàsic; la coparticipació en els problemes del seu poble com un deure personal; la fraternitat veïnal…
La nova ruralitat disposa encara de valors que servixen per a construir un nou sistema de vida capaç de tornar-li a la gent l’alegria de viure, i l´esperança de reconstruir els ecosistemes humans i naturals.